Quan tot trontolla i decideix caure’s, per tal de
transformar-se, és per que com saps, hem completat un episodi de vida i sempre,
sempre haurà estat un èxit, doncs si més no,
aquest episodi t’haurà portat a un final per començar de
nou, i això és lloable.
El misteri sempre sorgeix, quan de sobte ens adonem que
som passatgers d’un vaixell ple de vida, que ens aturarà en ports desconeguts,
per ensenyar-nos que amb els nostres ulls, podem viure i riure, cada cop que
ens aturem i respirem la vida.
Cada nit el Cel, ens mostrarà la seva dita, i d’entre
tots els estels hi sorgirà la nostra guia, la única que sabrem que és nostre
perquè en veure-la plorarem d’alegria.
Ara és el moment de que els pardals deixin de matar al
mariner i que sigui l’àliga qui et porti allà on creguis convenient, tant se
val si el Cavaller és o no un home de bé,
el que importa és que és Cavaller.
Estava esgotat de tant
pujar per aquell camí inclinat, que conduïa ves a saber on. Allà on vaig
sospità que trobaria quelcom que havia deixat abandonat en un racó perdut del
meu món.
La muntanya era
escarpada, rocosa, de poca vegetació, plena de grans penya-segats que donaven
vertigen al mirar a baix. Jo capficat en la cerca, em vaig omplir de paciència
i tal que un xerpa, vaig escalar per aquells camins intransitables de vida. No
em vaig creuar amb ningú, ni tant sols podia saber on era, tot era desconegut.
De sobte un àliga em va fer saber que no anava sol, això em va alleugerar,
doncs al menys si peria en l’intent, algú es cruspiria el meu darrer alè i el
portaria com empremta de que si més no ho havia intentat.
Aquell estúpid
pensament, em va capgirar, l’àliga pot ser no era tant benvinguda, doncs amb el
seu bec mai podria explicar-li a la gent que jo havia estat tot un cavaller.
Al creuar els meus
ulls amb els seus, vaig sentir pau, no era per tant, no havia de dramatitzar,
doncs amb aquella profunda mirada, em va assegurar que sabria com fer arribar l’èxit
del meu camí a tot aquell que l’interessés. Vaig somriure de felicitat, Deu
m’havia enviat un missatger i això que havia cregut que viatjava tot sol, sense
que ningú hi reparés.
Conforme avançava per
aquell indret escarpat, els pensament m’esgotaven més que la pròpia pendent.
Havia de fer quelcom per aturar allò, n’estava fart, gris i amoïnat. Va ser al
prendre aquella decisió, quan en aixecar el cap vaig poder intuir quin camí
havia de seguir. Va ser joiós, doncs per primer cop em vaig sentir generós amb
els meus sentiments. Al notar la passió per prendre una decisió que m’havia fet
florir el cor, vaig mirar a l’àliga de nou, per advertir-la que prengués nota
d’allò. L’au es va fer la distreta, semblà que li era igual la meva dita, així
que em vaig emprenyar amb ella, tot dient-li que si no feia la seva feina,
podia marxar del meu costat per sempre. L’estúpida rapaç va continuar fent la
seva, em semblà irreverent i poc útil per res, així que vaig preferir
ignorar-la que discutir-me.
Amb tot aquell enrenou,
se’m va oblidar la passió que per un instant havia pogut rebre, mentre escollia
el camí que no sabia on em conduiria, però que em va emocionar tant. A tots dos
costats, van aparèixer rosers i figueres, els rosers plens de roses vermelles i
les figueres regalimant llet per cada fruit madur qui ningú collera.
Vaig ensumar profund
cada rosa i cada figa madura, decidint si aquell fruit podria donar-me energia
per continuar descobrint el que la muntanya guardava per a mi.
Després de moltes
dubtes, ho vaig fer, vaig menjar-me una figa, pot ser la més vella i madura de
tot el camí. La vaig assaborir a l’hora que vaig sentir que pot ser no em pertanyia
a mi, i que si era d’algú, ho era de la vida, però jo ja me l’havia cruspida i
no podia tornar-la al seu arbre, l’únic que esdevenia amb unes arrels profundes
que eixugaven les aigües salvatges, d’aquelles terres inhòspites únicament
transitades per a un cavaller com jo.
Va arribar l’hora en
el que el Sol s’amagava a l’horitzó, ocult entre les branques que s’enredaven
creant malsons. Em vaig permetre estar sol amb la meva foscor. En contacte
absolut amb una negror indescriptible, tant negre i tan esquerpa com ho havia
estat jo. Vaig ensumar l’entorn, vaig sentir quelcom d’aversió, doncs per
primer cop, vaig saber que aquell que jo creia en realitat, no era jo. Vaig
caminar a les fosques, doncs la Lluna Nova ho ocultava tot i no tenia temps per
esperar a que la Lluna es completés. Era el moment.
Sol i sense aferrar-me
a res, vaig fer passes en fals, a cegues, sense més. Vaig deixar-me empaitar
per un raig de talent i vaig avançar més que mai ho havia fet. Vaig
enorgullir-me de mi mateix i en aquest brot d’amor per qui en realitat sóc,
vaig saber que la foscor mai més seria per a mi un turment. Així ple de goig
vaig cridar-li al món AQUEST QUE VEIEU SÓC JO, un tipus valent, a la cerca de
la seva presó, llest per alliberar a aquell que tinc atrapat i allunyat del
món.
*******
Vaig obrir la porta de
la cabana on s’amagava el monjo, que amb una llàntia s’il·luminava. L’aire era
dens, quasi ofegava, les finestres tancades, el sostre vell, amb teules
enlaire, les flames de la xemeneia eren apagades, la vida en aquella cabana,
freda i esgotada.
Quan el Monjo va
aixecar el cap per mirar-me, vaig descobrir la seva desconfiança, era com si es
preguntés que feia jo allà amb ell, doncs pel Monjo, el Cavaller era un
desconegut. Amb molt poca traça es va aixecar de darrera el taulell. Anava
descalç com un pidolaire, ajupit com un vell missioner, distant com algú que
mai no s’ha relacionat. Vaig sentir compassió per aquell solitari lluitador,
que semblà guaità l’horitzó sense ni tan sols conèixer per on s’aixecava el dia,
doncs les parets que el mantenien pres, estaven fetes de pedra, d’aquella que garantia
que mai es destruiria casa seva. Però el que el Monjo no sabia era que la vida,
disposava d’infinites maneres per aconseguir alliberar allò que es mantenia
empresonat, sense més necessitat.
Va ser llavors, quan
el Monjo va descobrir que amb aquell desconegut també venia una preciosa au, li
semblà un àliga, tot i que no tenia clar, que aquell fos el seu nom, feia
milers d’anys que no veia cap.
-
¿Qui
ets...? – quasi em cridà.
-
Sóc Erien,
t’estava buscant – li vaig confessar – ha arribat l’hora.
-
¿L’hora de
què? – va continuar dient, en actitud defensiva.
-
És l’hora
de que deixis l’hàbit, et calcis i creuis la porta que et separa de tu mateix.
-
Fora!!!
Ves-te’n!!! Marxaaaa!!!! – m’escridassà volent-me empaitar fora de la casa.
Sense fer-li ni cas,
vaig dirigir-me al finestral, vaig descórrer els llençols atapeïts que impedien
que entrés un únic raig de Sol.
El Monjo va fer un
xiscle, doncs feia molt, però que moltes vides, que no veia la llum del dia.
Per a sorpresa de tots dos, la cabana no era tant petita com es pressentia, ni
tant poc acollidora com el Monjo havia fet creure, en la seva tossudesa per
l’austeritat, en un antic atac de bogeria havia llençat al pou de casa seva, a
la vanitat, la mateixa que tot sovint l’atrapava, portant-lo de ser un trist Monjo
a un ric Capellà.
Després de que el
cavaller va il·luminar la casa, deixant a la vista les severes mancances que el
propi Monjo es va infringir a si mateix, va fer una ullada al taulell, tot era
en desordre, tot atapeït, apilat, necessari i descuidat, un gruix de llibres,
de papers, de pinzells, de fibres, hi havia de tot, estris irreconeixibles,
eines antigues, fàl·liques poesies que ningú llegia, explosives siluetes
dibuixades a la foscor dels llargs dies, un incomptable munt de deixalleries,
en les que ningú s’hi fixaria, només aquell Monjo de mirada trista.
-
No ho
toquis!!! Ni t’acostis – em va amenaçar, molt ferit per posar tot allò a la
llum del dia.
-
Només vull
conèixer-te, res més, no t’espantis, no tinc cap intenció de res.
-
Llavors
marxa – m’ordenà amb veu de dur capellà.
-
No, no
insisteixis, no he arribat fins aquí per ignorar el que ens està passant.
-
No pots
fer res... aquesta és la meva llar i no la compartiré amb tu ni amb ningú.
-
No pretenc
això, vinc a buscar-te per marxar. És hora de que coneguis el món i no ho faré
fins que confiïs en el que puc mostrar-te, més enllà d’aquesta caducada cabana.
-
No pots
obligar-me.
-
No ho
faré, estic aquí per conèixer-te millor, per estimar el que som, llavors,
marxarem junts, caminarem plegats, riurem, tindrem por, ens equivocarem i
construirem un món nou, un món sencer, no com aquest que està perdut i sense
vida en un llunyà racó.
Al Monjo aquelles
paraules el van fer emocionar-se, mai ningú havia volgut estar al seu costat i
mai ell havia desitjat compartir aquella soledat.
-
Vull
explicar-te quelcom important – li vaig dir amb caritat -. Pujant pels
penya-segats, he aconseguit deixar-me en la nit, portar per un impuls interior,
al que mai en faig cas. Ha estat així com he donat amb un munt de rosers i
figueres. He menjat la figa més antiga i més madura de tot el sender, ho he fet
i no sé ben bé perquè. Tinc la sospita de que tu si que en saps de què va això.
Digues, és cert...?
-
Si, sé
perfectament que és el que t’ha empès a cruspir-te aquesta fruita, es tracta
d’un desig incomplert que en el meu interior habita, doncs abans de ser Monjo,
vaig voler ser mariner, però la por a l’aigua va ser més forta que jo mateix.
Vaig renunciar a pujar a cap vaixell, no m’atrevia a navegar sobre les aigües
del mar, sense un guia. Vaig mirar al cel, cercant aquella estrella que em
portés, però la negror no s’esvaïa, era impossible veure la llum que
m’indicaria la direcció. Així, per aquesta raó vaig decidir arribar a la
cabana, aquí on m’has trobat, lluny de tot, fins i tot del meu plor.
En els meus somnis sempre dibuixo camins rodejats de
flors i arbres que em faran companyia i no em deixaran patir fam. Un bon dia,
fart de tant esperar, em vaig inventar un guia, que no fos del món estel·lar,
aquest seria un cavaller o soldat, que sense por i sense armes, em vindria a
trobar, només quan estigués preparat per gaudir del món que quedava per
descobrir. Per tal que el cavaller no passés gana, vaig pintar figues madures
en totes les branques, creant una figa molt especial, la única que l’ompliria
el suficient com per voler de nou començar.
I avui aquí hi ets, reconec al Cavaller.
-
M’estàs
dient que has aprés a crear realitats on ens podem trobar...?
-
Sembla
ser, no ho sabia, ho sé ara que tu has arribat i m’has constatat que has menjat
la figa.
-
Té,
treu-te l’hàbit – li vaig pregar donant-li roba nova i acabada de filar.
El Monjo em va mirar,
mentre garrativat feia l’esforç de canviar-se. A tot això l’àliga observava tot
el que estava passant.
-
I aquest
pardal...? – em va preguntar amb ràbia, referint-se a l’àliga.
-
No és cap
pardal. És un àliga real. És una força celestial. És un guia de debò, en el que
has d’aprendre a confiar. És el més elevat de tu, és el que encara no coneixes
prou i el confons, amb ocells que en altres temps van foradar el teu cor. Ells
ja han marxat. També ho ha de fer el Monjo i el Capellà. Anem?
La porta de la cabana
es va obrir de bat a bat, per primera vegada el llop solitari estava disposat a
sortir de la presó. Erien el va seguir, sense exigències, en silenci, sense res
més a dir. L’àliga el va mirar i per primer cop, ambdós es van trobar. El Monjo
ara vestit de paisà i amb sabates, va assentir amb el cap. L’àliga es va
enlairar, dirigint-se per un camí estrany, on inclús els arbres eren d’un altre
món.
-
Això que
és..? – em va demanar el Monjo que ara tenia nom.
-
És
l’Arbre, el més sagrat de tots. És aquí on farem parada, per tal que d’aquest
arbre ho agafis tot. És teu, et pertany.
-
És l’Arbre
de la Vida...? – em preguntà amb llum plena en la seva ànima.
-
Si, ho és
– li vaig assegurar – t’ho permets...?
-
Que vols
dir...? que m’haig de permetre...?
-
La riquesa
Joanna
Escuder
30 de
Novembre de 2016
